01/09/2025
𝐋𝐚 𝐥𝐥𝐞𝐧𝐠𝐮𝐚, 𝐩𝐨𝐧𝐭 𝐨 𝐦𝐮𝐫? 𝐔𝐧𝐚 𝐫𝐞𝐟𝐥𝐞𝐱𝐢𝐨́ 𝐬𝐨𝐛𝐫𝐞 𝐥𝐚 𝐧𝐨𝐫𝐦𝐚𝐥𝐢𝐭𝐳𝐚𝐜𝐢𝐨́
Estimat amic català,
Sóc un foraster, un més d'aquesta terra d'acollida. Com molts, intento abraçar la teva cultura, els teus costums, la teva història i, per descomptat, la teva llengua. Però, a vegades, em sento com si en la teva lluita pel català, el teu primer enemic no fos el de fora, sinó el de dins.
Quan m'atanso a tu, amb un català imperfecte, amb por de fer l'accent equivocat o de no trobar la paraula correcta, el teu gest no és el d'un còmplice, el d'un mestre que ajuda a aprendre, sinó que, la majoria de vegades, és el de l'autòcton que, ràpidament, em canvia la conversa al castellà. Per què?
Què em dius amb això? Que el meu esforç no val la pena? Que no val la pena d'intentar-ho? Aquest gest no és una ajuda, sinó que sembla un menyspreu cap a la meva bona voluntat. Però el més greu és que, quan el català canvia al castellà davant d'un foraster, no està mostrant respecte; està devaluant la seva pròpia llengua. Perquè està enviant el missatge que, en el fons, el català no és suficient.
La normalització lingüística no pot ser una política de despatxos o de subvencions. La normalització lingüística, la veritable, és l'abraçada d'un català a un foraster, animant-lo a parlar la llengua, corregint-lo amb un somriure, mostrant-li la riquesa que és la seva.
No em vinguis a parlar de segles de persecució i de la por de perdre una llengua, perquè amb el teu gest, amb el teu canvi al castellà, l'estàs perdent tu mateix. Perquè no la transmets, la reprimeixes. No la defenses, la fas recular. La llengua no es defensa amb polítiques ni amb normatives, sinó amb orgull, amb l'esforç i amb la generositat de saber que una llengua es transmet, no s'imposa.
Si les gairebé tres dècades de polítiques de normalització no han servit per a res, és perquè han oblidat l'essència de la llengua: les llengües no es defensen només amb gramàtica, sinó amb cor, amb tradició i amb la història que la fa lliure.
En comptes de recriminar-me per què no escric en català, pregunta't per què no em demanes si m'agrada la vostra terra. Per què no m'ensenyes la vostra cultura, els vostres valors, la vostra història, la vostra idiosincràsia? Això sí que seria fer país. Això sí que seria ensenyar-me a estimar la teva llengua.
Juan Angel Amaro Martinez para Periódico Puigcerdà.
