09/01/2026
Home dels Nassos 2025
Bona nit, vilatans, Jovenalla els uns, els altres més tardans
Aquí em teniu disposat a la rialla I si cal - com cada any - passar la dalla.
Aquest any, però, el Nas està arbolat, Es veu que el Queralt, al pregó, li ha fet la competència, la seva veu, que d’ell ni la presència
Va ser el vídeo, la llargada i l’ensopiment
Que ens va deixar un inici de festa... diferent.
Un muntatge, cinèfil, eròtic i festiu. ....l’estil de Hollywood ens va omplir de caliu.
I no sabem ben bé si el Queralet, Ens va deixar una gran tifa o només un pet.
Seguint a l’estiu i amb la festa major, L’història, va dels DJ’s que punxaven en mig de la foscor, el jovent ballava i xalaven de valent, la "berbena" brillava com la lluna lluent.
Al final de la festa, “segurates” i companyia Increpaven al jovent:
“Circulen, circulen! la calle és mia!”
Encara que estiguessin bevent.
Vuit o deu armaris amb uniformes elegants, casaques negres, manilles i unes porres gegants. Se’ls havia donat el comandament, fer callar, fer creure i esbatussar a la gent.
El jovent estarrufat els replica insistent. La festa és nostra i tu un incompetent.
P***a cap aquí, p***a cap allà, El primer a urgències el van portar.
La cosa puja com l’escuma, I la xiqueta del carrer Major si suma.
"Xapurrejant" un bon espanyol. Li canta el "Cara el sol.
I amb sorpresa i “alevosia” Diu: ara la p***a “no es tuya” sinó “mia”.
Amb tanta mala sang i embranzida L’embut va ser be***al a la sortida,
Cops de porres, puntades de peu, Hòsties sense perdó de Déu. Insults, crits i una gran eloqüència, de goril•les sense cap experiència, deixaven un sembrat de ferits, plens de cops, blaus i estrips. El gran nas estarà a l’aguait l’any vinent.
El tema ha de tenir un altre final No es pot apallissar al personal, amb càrrec al pressupost de l’ajuntament. Són conegudes les bondats, del nostre consistori, sense fer cas de “l’envoltori”, amb totes i cada una de les entitats.
Pletòrics de virtuts i en fan gala: Els membres del futbol sala, Una bona part del finançament, Els hi dona el nostre l’ajuntament.
Fomentar l’educació i l’esport, És un credo preuat Que al club li ha justificat Tota mena de privilegis i...l’honor. Avui l’esport no és la qüestió.
Si no els Hooligans i la seva educació. Ignorància, insults i crits.....fins deixar-hi la gorga.
No és l’ideal de la marca Alforja.
Tan gran va ser l’altercat, Que el grup va ser multat. Ni vergonya ni penediment, de l’estupidesa en van fer un referent. Les Floretes amb el cap calent, pensen, la responsabilitat no és nostra, És de tota la gent.
Un vermut electrònic van d’organitzar, perquè la multa, els altres, l’havien de pagar. Caldria que el consistori, s’apuntés aquest desori. Doncs les floretes lluny d’aprendre la lliçó, Van repetint la mateixa acció.
Al final de l’estiu el poble s’hi detectà gran fressa I el gran nas al•lucinat confessa: Res, ha vist més formós i maco Que la vostra Fira del Pataco.
Quin festival d’entitats, Menjar, beguda...tot bondats.
Els petits hi troben diversió, Els grans disfruten amb passió.
Vam descobrir un "Mixiquè" artista, Aquella nit va ser el rei de la pista.
Un desplegament de mitjans, La brigada, regidors primerencs, regidors tardans.
Les actuacions d’allò més nostrades, Tothom coneix “Las Vegas” del Garrigots L’Elvis de les marrades O aquell “Far West” dels pebrots.
És impossible en tot el catàleg de la Diputació, Trobar-hi res que sigui pitjor.
Recaragolat, lleig i caspós. Els desastres lluïen, tot era galdós.
És cert, que tot va ser quasi gratuït, Però tenim un rebut de la brossa tan generós Que permet contractar espectacles de dos en dos.
I el poble diu, havent-t'ho de pagar, per què quedar-se al llit?
El casc antic cau a trossos, la brutícia omple els carrers per això no hi ha recursos
Per tot arreu falten diners.
Masses se n’aboquen pel Patacu i altre confeti, I això no funciona peti qui peti. “pan i circo” diu la cançó. Tot fa tuf de reelecció.
L’home dels nassos vol felicitar A la parella de cal Mirosa. Una relíquia per rehabilitar, que ara ho és tot: poesia i prosa. I amb la fina mà del Roger, Ha quedat d’allò més bé.
Parlant de rehabilitació, El campanaret de cal lluc, Renovat sense cap truc, embelleix aquell racó. La plaça en conjunt, ha millorat un munt.
Llàstima del tractament: un pàrquing suburbial, amb una escultura indecent.
Que en lloc de cap hi té un orinal.
A Alforja, poble antic de pedra i ventós, on els g*ts governen el consistori, arriba Mixiqué, amb somriure d’un colós, i un pla urbanístic digne del seu repertori.
Les pedres velles, doctes per la seva memòria, clamen “restaura’m” amb veu de súplica, però ell, amb pressa per passar a la història, prefereix un bloc de pisos al mig de la via pública. “Quan la llei no està amb tu,... la llei la dictes tu”, proclama, sense embuts, assenyalant els Horts d’en Serra, lluny dels carrers del centre, costeruts.
Cap reunió ni cap consulta, que us penseu?, només un decret, com qui talla fuet, i el poble, amb cara de “què coi feu?”, veu com el futur es construeix, però fotent-se un pet.
Mixiqué, amb casc i americana, fa fotos per al butlletí municipal, i promet que el nou bloc serà “joia urbana” Mentre el nucli antic és un pedregal.
Al forn de pa, la gent fa travesses: “Quants pisos buits amb aquesta destrossa?”,
i diu un avi, sense presses, “Ens ha fet passar bou per bèstia grossa”.
El Mitxique se sent un gran estratega, N’és un Napoleó novell, però la gent vol que s’acabi la brega, amb menys formigó i més cervell.
A vila un matí va sonar una fanfàrria neta, no era festa major ni cap processó concreta, era l’Ajuntament, amb veu solemne i paraules finetes, s’anunciaven obres grosses, promeses ben coquetes. Cal Aleu tremola, Sant Antoni sense acabar.
Se'ns va prometre una jugada … divina, anys després el poble … no hi pot entrar el temps s’ha esmunyit i la runa encara si pentina. Els diners, puntuals com una missa, al poble ens els hem pag*t, però quan l’obra acabi: sorpresa i pallissa. G*t per llebre... tot pel Bisbat.
L’ermita, el bar, la pedra i el got, la suor del paleta, el cafè i el pebrot, tot cap a Tarragona, amb el segell d’un badoc, una moguda digna d’un poble devot.
Al poble ho sap tothom i és profecia, el g*t sempre cau dret, i d’això se’n refia.
Així el "Mixiqué", ben dret i ben pag*t, un bon currículum s’ha forjat.
Va començar amb les escombraries, Director general del carro de porqueria.
De què a Cultura? Fot-li que és de Reus, I si no tinc prou talent, ho faré amb els peus.
Després sense parangó, Vicepresident de la Diputació, quatre anys de poltrona, sou directe de Barcelona. I ara, miracle, cau Consell comarcal, ple extraordinari, ens canviarem de camisa, si cal. Junts, els del PSC i esquerra Semblen tots molt emprenyats i amb malícia, però per a repartir la gerra, s’entenen que és una delícia. Que si tu m’agafes aquest, jo et dono aquell altre, d'aquí a dos anys tu, jo ja ho agafaré i tururut, Fan de l’administració una pantomima com un bingo trucat, on el premi és una nòmina i un despatx climatitzat.
“Amic, tot és política, i jo en sóc un trist peó” Esbombolen amb tonada crítica. Peó amb sou d’amo i horari de senyor. Va arribar al poble com si fos un ministre, ulleres fosques i pas de conqueridor, miràvem de reüll el seu aspecte sinistre, com qui ve a embargar-nos la cartera o el sarró.
El Sergi Abril tancava a cal Fuster, Però d’ençà que trencà amb la xiqueta de l’Escarrer. Als Horts d’en Serra, com un emperador romà, ha decidit establir-s’hi com a nou sobirà.
Ha decidit alçar el seu “palauet” de formigó, de parets gruixudes, jardí i glorieta.
Aquest és el castell de l’ambició d’un somiador de postaleta. “L’alcalde dels Patxanguerus” li diuen amb consens, títol guanyat a cop de festa i micròfon a la mà, discursos que comencen seriosos i serens, acaben com un karaoke després de mamar.
El poble el mira amb incredulitat, I el veu com un gall disfressat de peó, i ell, amb la seva fanfarrona seguretat, promet tempestes... però només porta nuvolets de cotó. Ara, el tron de cap d’oposició li trontolla, Ha de preparar la retirada com una vedet potser escriurà memòries, potser ens farà un cabaret, on ell sigui l’únic públic, l’únic actor i l’amo del pamflet.
A la font més amunt ha sorgit un líder nou de trinca, l’Arnau Ferrer, professor de mots i verbs, recita l’occità amb veu plana i mai s’esquinça. Somia entrar a l’Ajuntament per eliminar les serps. Ara sembla que encapçalarà esquerra ben altiu, amb llibres sota el braç i mirada al futur, al poble murmuren, i la gent somriu: “què és novell i sense pèls als ous.... això segur”. Al ple hi parlarà de sintaxi i de morfologia, com si el pressupost fos un poema rimat, i quan algú li parli de clavegueram o d’economia, ell respondrà amb un vers en occità ben recitat.
Un any més hem de parlar del xiquet de cal Porqueras, perquè ho sàpiga tothom, del Parc fins a les Eres. Com que l’ha tornat a fer grossa, ens toca burxar des de la carrossa. Continua sent el dandi de les tarteres, Un aristòcrata de la suor, quan veu una pujada s’altera i per dins ja sent una coïssor. És un corredor de filosofia estranya, no menja mandonguilles, si no quilòmetres de muntanya. El Genís corre, sense fer una ganya amb un posat altiu, quasi de poeta, no com tu, caganiu que només corres per fer dieta. S’ha creat un grup nou, una secció d’elit, els “Salta Muntanyes” on ningú es xarrupa el dit.
Dels excursionistes d’Alforja, ha nascut la criatura, promet crestes, suor i sobretot una mística... dura Diuen que faran crestes i "crestetes" De les roques o de les gallinetes Mentre el teclat del mòbil treu fum. Noves són les disciplines i l’exigència al “súmmum”, Ja en són una vuitantena, una massa “coralosa”, però d’Alforja, si mirem la llista, la cosa és ben curiosa: De cada quatre ànimes d’aquest portentós llistat, tres venen de fora i a la vila no han estat. Un grup del poble, amb orgull de senderó, però sembla l’ONU amb bona intenció. Volen fer crestes èpiques, ascensions de gran magnitud, però no se senten les rèpliques potser a la gent jove li falta actitud. De moment l’exigència és clara i directa, mantenir la bateria del mòbil, plena i erecta.
L’incivisme a tot arreu va arribant Dels horts d’en Serra fins a la riba Però qui s'emporta la primitiva Són els gossos del "pipican" Una munió de tifes, m***a o cagarada per metre quadrat n’és trobada. Recollint la m***a dels gossos Fins i tot es queixa la brigada, Quan els toca desbrossar la parada S’ho han de tapar tot, nassos, orelles i ossos.
Testament
Al Marc Barceló, Dels Navarrets el minyó Un milió d’espelmes i un racó.
Al Jordi i Alexandra del parc sense desficis Els regalem un senalló... pels beneficis. I un abonament al gimnàs i al boxa tailandès Perquè ell i el Piscu s’aprimin una mica...més.
Al Pau, la Laia i l’alba Cochs, 100 paquets de bolquers Set capses de pastilles antiestres. I 50 mocadors perquè es torquin els mocs
A les “vedettes” de la Llar d’infants, Ciment, pasta i maons dels més grans Perquè es posin elles al peu del canó i comencin d’una vegada l’ampliació, Perquè si és per la brigada i l’ajuntament no sortiran del barracó ni aquest any ni el següent
A l’home de la cartera, altrament conegut com a Anton Cochs Prejubilat com n’hi ha pocs Una medalla a la reincidència I moltíssima paciència, Ara que torna a la intendència
Li deixo unes manilles de sereno, A la Jove de ca la Lola Pau, La Princesa de cal Moreno. Que veient de l’ajuntament el cacau, Fuig cap a l’acadèmia de Mollet sense “freno”.
Esperem que la mossa quan torni per Nadal, Arregli el galimaties de la plaça de dalt. Sancioni els nous veïns i foti les torretes baix al mercadal.
A la Sílvia i al DJ Sentis Una copa de cava i un pastís, També una moto serra Per treballar als horts d’en Serra
A la Sílvia Pomar, Marquesa de les deveses Regidora “d’armas tomar” El Gran Nas li vol deixar delicadeses. Morrions, corretges i classes d’ensinistrament perquè mantingui a ratlla a la bèstia inclement Els gossos tancats a la parcel•la, guapeta. I així a la cova del Baleta Podrem continuar pujant tranquil•lament.
Per l’ajuntament els portaré un cable ben gros Directament de la central de Vandellòs Perquè en Jogami pugui il•luminar Alhora, les Eres, Pallars i el campanar.
A l’Isaac de les Eres, avui absent, Salut i una bona bufera, Perquè pugui apagar hàbilment, 50 espelmes, ves-li al darrera sense ofegar-se amb l’intent.
A l’Hilari i a la colla del parc natural Un morrió i una paella Per engegar riu avall La marquesa de Cornudella.
De cal patarrera el Nil, Li deixo un bon pernil, Però sàpiga que n’estic fins als collons De què tothom es casi a Riudoms.
Es veu que les xiquetes de cal Freixes també han badat, I s’han casat a la parcel•la del Beat. No és pas pels nois que fan cara de tomaquera, Tant si te’ls mires pel davant com pel darrere. ..... Però, es veu que el que els hi fa patxoca, Rau més avall, cap a la carxofa. Doncs els hi deixo unes ulleres ben graduades, De cul de got o foradades.
Fins aquí vilatans i fins a l’any que ve.
