28/11/2025
THE WATERBOYS
Dijous, 27 de novembre de 2025
Paral·lel 62
Mike Scott – veu, guitarra elèctrica, guitarra acústica i teclats
James Hallawell – Hammond, teclats, piano i cors
Brother Paul Brown – Hammond, teclats, piano i cors
Aongus Ralston – baix i cors
Eamon Ferris – bateria
+ Tres coristes femenines de les quals no tinc el nom encara
Ahir era un d’aquests dies que, normalment, tens dubtes sobre a quin concert anar. I no, no ho dic per Marilyn Manson, que no és el meu estil; però hi havia Cracker a Upload i Waterboys a Paral·lel 62. Ostres! Quin compromís! Vaig passar a avaluar els pros i els contres d’ambdues actuacions:
1- Poc més o menys, m’agraden per un estil.
De moment empat.
2- A totes dues bandes les havia vist fins ahir tres vegades:
Waterboys: maig de 2002 (Bikini), setembre de 2015 (Barts) i novembre de 2019 (Razzmatazz).
Han vingut algunes vegades més que no els he vist: una vegada al Coliseum (abril 2012; no em va fer gràcia el lloc) i una altra al Barts (novembre de 2017 -per aquesta tenia entrada, però li vaig donar a un amic perquè vaig haver de marxar a Brussel·les… i no, no va ser per acompanyar a Puigdemont en la seva fugida, no vull conyes!-).
Cracker: gener de 2003 (Bikini), gener de 2010 (Apolo 2) i desembre de 2015 (Music Hall).
Segueix l’empat.
3- Preu de l’entrada: deu euros més cara la de Waterboys.
Desequilibri a favor de Cracker.
4- Els Waterboys tenen disc nou, del que fan fins a onze cançons (cert que són curtetes), mentre que Cracker només ha tret dos directes des del seu últim disc amb cançons noves que és de 2015.
Desequilibri a favor de Waterboys.
5- La sala: vaig dir fa poc aquí que no tornaria a trepitjar Upload (ho recordeu?) llevat que fos un d’aquells grups que he de veure sigui on sigui, empassant-me si és precís el meu orgull*. Cracker ho és. Però els Waterboys també. A la sala Paral·lel, a més, puc disposar inclús de seient.
Desequilibri de nou per a Waterboys.
Reflexiono profundament ahir a la t**da i arribo a la conclusió que aniré a veure a Waterboys, sent el motiu principal el fet que tinc l’entrada comprada des de fa mesos, quan encara no se sabia que Cracker actuaria aquell mateix dia. M'adono que totes les reflexions de dalt han sigut, per tant, supèrflues.
Va començar l’actuació amb una sèrie de temes canyers del repertori més o menys habitual de Waterboys (vegeu el setlist), que ens van escalfar força. Després de tres temes, va agafar la guitarra acústica, el Mike (que va sortir amb uns pantalons vermells de gust dubtós), i va fer una de les versions habituals de Dylan: el Knockin on Heaven’s Door. Va acabar la primera recta amb un curiós This Is the Sea, força diferent del que coneixia.
Va venir després un set d’onze cançons del disc nou, dedicat a Dennis Hopper (que només per Easy Rider ja mereixeria aquest record / homenatge), per finalitzar posteriorment amb una nova entrega de clàssics. Vam acabar tots cantant molt contents “You saw the whole of the Moon”.
* Això es refereix a Barcelona, és clar. M’han convidat amablement a veure a Cracker a Saragossa demà a la nit i, per descomptat, he dit que no, thanks! **
** El concert que he anat a veure en un sol dia d’anada i tornada a més distància va ser aquest:
QUEST
Divendres, 20 de juliol de 1990
Salle Polyvalente, Souillac (France)
Billy Hart – bateria
David Liebman – saxo soprà & tenor
Richie Beirach – piano
Ron Mc.Lure – contrabaix
No, no vaig sortir de Barcelona, ho vaig fer d’una localitat francesa que es diu Aubusson. Van ser 175 kilòmetres d’anada, que van estar bé, i 175 de tornada que van ser terribles: nit fosquíssima, carreteres secundàries per les quals no passava una ànima humana, amb el perill en cada revolt que sortís un cérvol i s’estampés contra els parabrises. El motiu que hi anés, però (no li digueu a la meva noia; ella no llegeix mai això; els meus fills tampoc, de fet, soc un incomprès també a casa meva), és que se celebrava a la casa de camp dels meus sogres el casament del meu cunyat. Hi havia festa i moltíssima gent i jo començava a estar cansat de posar bona cara a tothom; molts de la seva família era la primera vegada que em veien. I amb Quest vaig trobar l’excusa necessària per desaparèixer a les cinc de la t**da i perquè no em tornessin a veure, ni jo a ells, fins l'endemà al matí.
Per cert, una anècdota: portàvem ja uns dies de vacances en aquella zona i jo havia pagat tot el que havia fet amb la meva noia: benzina, peatges, menjar, coses que havíem comprat per allà, etc. I m'havia quedat sense un duro a la butxaca (en aquella època poques coses es pagaven amb targeta). Discretament, estàvem al jardí, en mig de la festa, li vaig demanar a la meva noia que em donés diners per anar al concert que no em quedaven. Ella, davant d'una meva horroritzada paràlisi, va anar directa al seu pare i, en mig de tota la concurrència li va demanar diners per donar-me, que havia d'anar a veure un concert aquella t**da. Una senyora molt elegant que recordaré tota la vida li va demanar al meu sogre sense cap discreció: “Qu’est-ce qu’il fait dans la vie, ce jeune homme?” (Què fa en la vida, aquest jove?). Jo em volia morir allà mateix. La meva meva ni es va adonar del fet que em va deixar com un gigoló davant de tota la seva família. És així, ella, i crec que per això l’estimo.
SETLIST:
Primera part:
Glastonbury Song
How Long Will I Love You?
Medicine Bow
Be My Enemy
Knockin' on Heaven's Door (Bob Dylan)
Fisherman's Blues
This Is the Sea
Del nou disc “Life, Death and Dennis Hopper”:
Kansas (Steve Earle video *)
Live in the Moment, Baby
The Tourist
Blues for Terry Southern
Hopper's On Top (Genius)
Transcendental Peruvian Blues
Michelle (Always Stay)
Ten Years Gone
I Don’t Know How I Made It
Golf, They Say
The Passing Of Hopper
Traca final:
Don't Bang the Drum
A Girl Called Johnny
Spirit
The Pan Within
Bis:
The Whole of the Moon / Everyday People
* Steve Earle és ara un Waterboy més i estarà amb el grup a la gira de l’any que ve (The Waterboys traerán su gira “The Fisherman's Blues Revue” a València -Roig Arena- el 3 de septiembre del próximo año).
