08/04/2026
THE BAD PLUS + Chris Potter & Craig Taborn
Keith Jarrett Project
Dimarts, 7 d'abril de 2026
L’Auditori, sala 2 Oriol Martorell
Reid Anderson, contrabaix
David King, bateria
Craig Taborn, piano
Chris Potter, saxo tenor
Abans que llegiu aquests comentaris del concert d’ahir a l’Auditori, vull manifestar, particularment als que veniu per primera vegada a aquest Feisbuk -els habituals ja ho saben-, que no tinc ni idea de música. Això no és una crítica; seria, en tot cas, una crònica des del meu particular punt de vista, que segur que no coincideix amb el 90% -o més- d’experts en matèria musical. Ho dic perquè a vegades hi ha gent que es molesta pel que dic aquí d’algun concert. Si és el vostre cas, tranquils: no hi ha motiu, si no us agrada el que dic, és normal; poseu si voleu l'emoji cabrejat i ja està. Dit això, ahir vam anar a L’Auditori per tancar un cicle, per girar full, per donar per acabada una època que coincideix més o menys amb el primer quart del segle XXI.
Vaig conèixer a The Bad Plus un calorós dia de juliol de 2003 (era dimarts 15) a la Sala Jamboree. Un trio de piano que arribava a Barcelona amb certa discreció, però també en mig d’un núvol de rumors que deien, a les revistes enteses, tan nostres com de fora, que aquest grup anava a revolucionar ben aviat el concepte de trio de piano. Bé, potser no era per a tant, però el que no cap dubte és que a mi em van semblar extraordinaris. Potser va ser perquè van fer cançons amb títols tan divertits com ara “Freelance Robotics”, “Cheney Piñata” o “Neptune, the Planet”, o bé versions de Police (Every Breath You Take) o de Nirvana (Smells Like Teen Spirit) o perquè David King va tocar la bateria, una cançó sencera, amb dos walkie-talkies… En tot cas, allò va ser força diferent dels concerts de trio de piano seriosos als que estava acostumat. Jo, que llavors era jovenet… bé, més jovenet que avui en dia, vaig sortir de la sala de la Plaça Real més content que unes castanyoles.
Per això, quan van tornar a Barcelona, el dissabte 20 de maig de 2006, en aquesta ocasió a la Jazzroom de la Plaça Adriano, allà era jo en primera fila. No van faltar temes (i títols) divertits, com ara “Rhinoceros Is My Profession” “Dolly Joe & Penn Jay” -que, o vaig sentir jo el títol malament, o no va sortir mai en disc- i alguna versió del pop com “Everybody Wants to Rule the World”, de Tears for Fears.
Això sí, el punt culminant de la meva relació amorosa amb The Bad Plus va arribar el penúltim dia de 2008 que, estant jo a New York, va coincidir l'última nit de la meva estança a la ciutat dels gratacels amb el primer dels concerts que feien aquella setmana al Village Vanguard els de Minneapolis. Vaig assistir a l’esdeveniment des de la primera taula del Vanguard (vaig haver de fer cua uns tres quarts d’hora, només, per entrar el segon -el primer va ser un japonès molt jovenet-); van començar fent un tema de Stravinsky (!!!) i van acabar el primer set (77 minuts) fent-ne un de l’avantguardista Milton Babbitt; una versió de Cecilia, de Paul Simon, de gairebé 10 minuts, va ser la versió popular de la sessió.
No els vaig tornar a veure fins sis anys després, a la Nova Jazz Cava de Terrassa (dissabte, 22 de març de 2014). El concert va estar bé, però ja es va veure que la cosa s’havia tornat més seriosa… i més rutinària. No van fer cap versió. Es començava a perdre la màgia. Ethan Iverson, sense dubte adonant-se’n, va dir que faria l’última gira amb The Bad Plus el 2017.
Van passar per l’Auditori del Conservatori del Liceu el 28 de novembre d’aquell any. No hi vaig anar. El Chivatillo em va passar el concert, del qual no es pot dir res de dolent. Era una gira important i no van defraudar ni molt menys, però inclús la versió que van fer, el Time After Time, de Cindy Lauper, ja l’havien feta el 2016 (i Miles Davis molts anys abans) i no va sorprendre ningú. Van tornar després amb noves formacions a l’Auditori del Liceu un parell de vegades, però tampoc hi vaig anar. Em va fer mandra; a més, a mi, els concerts de jazz m'agrada veure'ls en club, no en teatres o auditoris.
Però ara, en 2026, tornaven i ens deien que seria l’última vegada, que el grup es dissol definitivament. Ho farien recordant el quartet americà de Keith Jarrett dels anys setanta, amb Charlie Haden, Dewey Redman i Paul Motian, convidant a Chris Potter i Craig Taborn. “Què faig?”, vaig pensar; "hi vaig o no?". “És un grup que ha sigut important en la teva vida, els has de dir adeu, no?”, em va dir la meva consciència; “Sí, però hi ha el Chris Potter, que li agrada molt demostrar que té pulmons de no fumador, i, a més, el quartet de Keith Jarrett dels setanta té coses collonudes, però també té coses infumables”, vaig respondre. “Res, res”, va acabar ella, “els has d’acomiadar com Déu mana; si no hi vas, te’n penediràs tot el que et queda de vida… (i, baixet:) que no és molt”.
Total, que vaig fer cas a la meva consciència i vaig anar a l’Auditori, com ha quedat dit més amunt. I va passar el que esperava: moments deliciosos, intercalats per moments que em van resultar força pesadets, sobretot quan els músics s’entestaven a fer floritures amb els instruments (curiosament, el que sembla agradar més al públic en general, aplaudeixen que no vulguis saber!). De l’únic disc que tinc jo del quartet de Keith Jarrett (ho heu endevinat, el gravat en directe), Fort Yawuh, van fer precisament la que menys m’agrada. Com diria Kurt Vonnegut: "So it goes". No, no canviaria aquest concert d’ahir per qualsevol dels tres primers que vaig veure del grup fins al 2008; quins records!
Repertori:
(If the) Misfits (Wear It) (Keith Jarrett; de Fort Yawuh - 1973)
Gotta Get Some Sleep (Dewey Redman; de Bop-Be, 1978)
Byablue (Paul Motian; de Byablue - 1977)
Le Mistral (Keith Jarrett; de Treasure Island -1974)
Silence (Charlie Haden; de Bop-Be, 1978)
Mushi Mushi (Dewey Redman; de Bop-Be, 1978)
Bis:
Encore (a-b-c) (Keith Jarrett; de Eyes of the Heart, 1976)
