27/06/2025
WILCO
Dijous, 26 de juny de 2025
POBLE ESPANYOL, Barcelona
Ahir vam anar al Poble Espanyol a veure a Wilco. Tot i que tenia un bon record de l’últim concert d’ells que vam veure aquí mateix fa tres anys, sobretot perquè del disc que presentaven, Cruel Country, van fer força cançons, i que l’absència de Nels Cline per Covid els va atorgar un so molt diferent de l'habitual, ja temia jo, veient els setlists previs al dia d’ahir, que m’avorriria com una ostra un dia de Sant Joan. Anem per parts.
Per començar, no pensava anar al concert; però em van oferir dues entrades a meitat de preu i em vaig dir: per què, no? No tinc res de particular per fer avui i… Total, que vaig trucar a un amic a veure si volia desempallegar-se de 25 euracos, em va dir que val i vam quedar allà dalt…
Que jo no pensava, de fet, que seria tan “a dalt”. Vaig arribar al Poble Espanyol caminant des del metro de Plaça Espanya, amb la calorassa que fotia ahir, tot suat, i, acabada l’ascensió, em diu un paio molt simpàtic, amb un somriure encantador, que no s’entra per aquí, avui, que he de pujar a la muntanya, que allà dalt hi ha una altra entrada, que és la bona, avui (ho va dir recalcant els "avui"). Li dic que no he portat el meu equip d’escalada i poso cara de bona persona a veure si es pot fer una excepció amb mi, que ja soc gran… però com grans som el 80% de la gent que està arribant a la porta posant la mateixa cara d'angoixa, no hi ha res a fer i, amb resignació, pujo fins a la zona del MNAC, que era el meu destí fatal, on arribo tot xop.
Havia quedat amb el meu amic a dos quarts de deu a la porta del Poble i són ja tres quarts (sempre arriba t**d). Li envio un watsap per donar-li l’alegria de saber que quan arribi encara haurà de grimpar vint minuts més (ho escric amb cert sadisme); però em contesta, el fill de p… (mai em llegeix, tranquils), que està pujant amb taxi. Em diu que li enviï la nova ubicació; però jo aquestes coses sofisticades al mòbil no les sé fer i li dic que pugi pel tenis (juguem molts dimecres al matí al Pompeia) i que faci el camí de tornada al centre i s’aturi el taxi quan tingui davant el MNAC.
Cinc minuts després, el meu amic, ben pentinat, ben afaitat, fent olor de colònia fresca d’estiu, baixa del taxi i em mira, sense reconèixer d’entrada al seu amic de tota la vida, que té un aspecte força lamentable després de l’escalada a Montjuïc, i al que segurament confon amb un sense sostre dels que malviuen en aquesta muntanya.
Bé. Entrem al recinte per la porta corresponent i, després de fer-nos transitar durant deu o quinze minuts per senders, camins, carrers… i fer-nos travessar un edifici molt modern d’una punta a l’altra, baixar (afortunadament només baixar) escales i més escales, arribem a… la porta del Poble Espanyol (pel costat de dintre, és clar)!!! El noi d’abans em saluda des de lluny (sort per ell) amb el seu encantador somriure. Han sigut aquests els deu metres més llargs que he fet en la meva vida! Vaig pensar que Einstein es va inspirar sense dubte en una situació similar abans d’anunciar al món la seva teoria de la relativitat.
Bé, una vegada al pati principal del Poble, estic content (tinc bons records d’aquest recinte, particularment d’un concert de Miles Davis que va ser memorable) i, després d’hidratar-me amb un parell de cerveses, em col·loco al meu lloc habitual, a prop de l’escenari, a l’esquerra segons es mira, i aviat, puntualment, comença l’actuació. Ho fa amb “Company in my Back”, de 2004. No freqüent, però tampoc massa rara (de fet no hi haurà cap cançó “rara” en tota l’actuació). Després ve “Evicted”, una de les dues miserables (i curtetes) cançons de l’últim disc (l’altra serà “Annihilation”). I, posteriorment, una desfilada de temes que van dels “molt escoltats” als concerts de Wilco (que no oblidem que ve per aquí cada tres anys, més o menys) als “escoltats sovint”.
A la mitja hora de concert, més o menys, veig que arriba el meu amic amb una cervesa per a mi (m’havia demanat si volia alguna cosa per menjar i li vaig dir que no). S’estava cruspint una hamburguesa que tenia una pinta collonuda, li regalimava la salseta pel mentó. Es va passar el dit i el va xuclar amb ganes. “Tenía mucha hambre”, em diu. “Esta t**de he hecho baile, natación, y he cruzado media Barcelona con una del Bicing, y no había eléctricas”. “Pero te has ahorrado la subida a Montjuic, listo”, vaig pensar jo.
Mentrestant el concert seguia tal com jo temia: sense cap sorpresa. He vist a Wilco unes cinc vegades des de 2005 i crec que en cap concert han faltat com a mínim cinc o sis de les típiques, a saber:
Handshake Drugs, I Am Trying to Break Your Heart, Via Chicago, Hummingbird, Either Way, Jesus, Etc., Impossible Germany, Heavy Metal Drummer, Spiders (Kidsmoke)
Ahir van batre el rècord: les van fer totes! I en versions molt més llargues que les poques cançons no tan conegudes que van fer. Amb el qual, vam passar les tres quartes parts del concert, com a mínim, escoltant cançons que ens sabem de memòria.
És normal, penso, que els grups que venen poc per aquí facin les cançons més conegudes del seu repertori, però un grup com Wilco, que, com dèiem, ens visita regularment, podria fer un esforç per sorprendre el seu públic més fidel. No sé, cançons oblidades, covers (no en van fer ni una -i en coneixen moltes-)…
Total, que començava a estar fins als collons, de concert, fins al punt que… vaig deixar de gravar!! Li vaig demanar al meu amic on havia comprat la seva hamburguesa i em va acompanyar amablement fins al lloc indicat. En vaig demanar una a la que vaig ficar ració doble d’allioli. Estava bona que et cagues, acompanyada, això sí, de la tercera o quarta cervesa de la nit. Al final vaig fumar el corresponent cigarret amb molt de gust.
Mentrestant a l’escenari, Wilco havien començat amb la seva original traca final; atenció: Jesus, Etc., Impossible Germany, Heavy Metal Drummer, Spiders (Kidsmoke); tal com sona!!!, seguidetes!!! Afortunadament, a l'altura de la tercera ja estava sortint del Poble Espanyol sense quedar-me als bisos (vegeu el Setlist segons setlistFM més avall), pensant per què collons els grups i els cantants tenen el desagradable costum de no fer gairebé mai (mai del tot a Barcelona!) les cançons que més m’agraden d’ells. En el cas de Wilco és una cançó, l’“Sky Blue Sky”, que em sembla meravellosa: tant m'ho sembla que he decidit posar-la el dia del meu acomiadament, quan surti el fèretre per la porta camí de l’incinerador. Serà molt maco, però no sé si ho veuré. En fi…
SETLIST:
Company in My Back
Evicted
Handshake Drugs
Side With the Seeds
I Am Trying to Break Your Heart
If I Ever Was a Child
Bird Without a Tail / Base of My Skull
Via Chicago
One Wing
Hummingbird
Quiet Amplifier
Either Way
Meant to Be
Box Full of Letters
Annihilation
Jesus, Etc.
Impossible Germany
Heavy Metal Drummer
Spiders (Kidsmoke)
Encore:
California Stars (Billy Bragg & Wilco song)
Walken
I Got You (At the End of the Century)
